Diccionari bèl·ic

Aquí teniu un recull de termes bèl·lics que apareixen a la novel·la.

http://www.slideshare.net/valsk/diccionari-bllic-presentation

Final alternatiu

Després d’haver alliberat totes les ciutats que encara estaven sota el domini turc i d’haver trobat al captiu Diafebus, Tirant tornà a Constantinoble, on grans festes l’esperaven, car havia aconseguit el somni que durant segles havien perseguit molts nobles cavallers. Creuà les portes de la ciutat a cavall entre les alabances de la gent, car volien demostrar-li la gran admiració que sentien per ell, seguit per Diafebus, feble després del llarg i dur captiveri al que havia estat sotmès, el rei Escariano i el valent conjunt d’homes forts i preparats que l’acompanyaren i que l’ajudaren a aconseguir les victòries. Tirant respongué amb entusiasme els enaltiments de la gent i agraí tan grandiosa rebuda i se sentí molt reconfortat de trobar-se novament a casa. Recorregué la ciutat fins al palau de l’Emperador, on l’esperava tota la cort i la seva estimadíssima Carmesina, la qual havia estat el centre dels seus somnis durant la llarga campanya militar. En arribar a les escales del palau, descavalcà ràpidament i corregué fins on era seva estimada, que l’esperava amb el somriure més alegre i ple d’un gran amor i amb llàgrimes als ulls de tanta felicitat com sentia, i l’abraçà i besà davant tots els presents sense poder controlar-se. Maragdina i Estefania baixaren de pressa les escales fins on el rei Escariano ajudava el pobre Diafebus a baixar del cavall, i els abraçaren amb molt d’amor i goig per la seva tornada.
Les celebracions duraren un mes i dos dies i la felicitat i la joia traspassaren les fronteres de l’imperi i s’estengueren per tots els regnes cristians, que felicitaren l’Emperador per tan grans conquestes amb ostentosos tributs i abundants regals. Tirant fou reconegut per tots com el més noble cavaller que mai havia trepitjat el camp de batalla i la seva glòria i fama creixeren i s’expandiren més enllà de l’horitzó, arribant fins i tot a terres infidels, on tothom pronunciava amb temor el seu nom.

Però tota aquesta gaubança no aconseguí superar la provocada per la millor de les notícies que un gentilhome pot rebre: l’engendrament d’un fill. Al poc temps d’acabades les celebracions, la princesa començà a trobar-se malament i a patir vòmits i nàusees a primerenques hores del matí, i sovint també plorava desconsoladament commoguda per detalls petits que normalment no haurien causat una reacció tan exagerada. Dit comportament causà enorme preocupació en Tirant, al qual desconcertaven molt les lamentacions de Carmesina i que desconeixia el motiu de tanta sensibilitat, i demanà consell a l’Emperadriu per tal d’ajudar la seva estimada amb el motiu de la seva angoixa. Després que el confús cavaller li expliqués els seus dubtes, l’Emperadriu reconegué perfectament els senyals que delataven l’estat de la seva filla i li anuncià amb gran alegria la noticia, que el valent cavaller rebé amb sorpresa i gran content. Corregué on era la princesa i li explica les conclusions de l’Emperadriu, i junts es besaren, s’abraçaren i ploraren per tan descomunal regal que el cel els havia enviat. Aleshores, agafats de la mà li comunicaren la bona nova a l’Emperador, que envià missatgers per tot el regne i les terres de més enllà a escampar tan grat comunicat, i organitzà noves i engrescadores festes amb motiu del do amb que havia estat beneit el seu imperi.
Els mesos passaren i el cos de Carmesina començà a canviar i els malestars inicials desaparegueren, deixant lloc a l’espera i d’impaciència per veure aviat el fruit d’una amor tan gran com sentien Tirant i Carmesina. S’iniciaren els preparatius pel delejat moment i reis i nobles de tots els racons del món enviaren obsequis i abundants presents al nou descendent, i la joia i la prosperitat omplien l’imperi i res no semblava que pogués anar malament, però el destí és incert i res no es pot afirmar amb seguretat fins que no ha passat.
Quan l’embaràs ja estava prou avançat com per pensar que en qualsevol moment arribaria l’esperat nadó, de sobte la princesa començà a sentir-se molt malament i el seu cos s’afeblí considerablement. Restà al llit durant una setmana, però el seu estat no millorà i preocupà molt tota la gent de palau, que es bolcà totalment en atendre la jove princesa. Al cap d’uns dies, arribà el gran moment i el palau s’omplí de moviment, frenesí i crits demanat tot tipus de coses, i l’Emperadriu i altres donzelles es tancaren a la recambra de Carmesina, deixant els homes a fora plens de nervis i d’incertesa pel que podia estar passant allà a dins. Al cap d’unes hores, sortí Plaerdemavida, que s’havia traslladat a Constantinoble tan aviat com pogué en assabentar-se de l’embaràs de la princesa, i digué a Tirant que la princesa el volia veure, mentre els seus ulls s’ofegaven en llàgrimes incontrolables que van espantar a tothom. Tirant no esperà ni un segon i apartà Plaerdemavida del seu camí per travessar com un llamp a l’habitació i arribar al llit on l’esperava la seva estimada amb un bell i fort nen als braços. Carmesina li posà el nen als seus i observà amb un somriure tendre la delicadesa amb que Tirant intentava agafar la criatura i com felices llàgrimes s’escapaven dels nobles ulls de l’home que estimava, just abans de tancar els seus per sempre més.

Carmesí Lo Blanc, fill únic del més venerat i reconegut Emperador de Constantinoble, arribà a ser un dels més nobles cavallers mai haguts al món, un fet que tothom allà on anés sabé reconèixer, car fou instruït en la noble Orde de Cavalleria i des que només comptava uns pocs anys fou ensinistrat en l’art de la lluita i l’ús de les armes pel seu pare, un dels millors cavallers que es recorden i es recordaran per sempre més: Tirant lo Blanc.

Nit d'amor

Aquella nit, trobant-me jo a la meva cambra, Estefania hi portà en Tirant i Diafebus. Jo els esperava ben perfumada, ben vestida i endreçada. Tirant m’agafà en braços i em portà per la cambra besant-me molt sovint. Jo li deia: “ Deixa’m, Tirant, deixa’m”, i ell em posà sobre el llit de repòs. Aleshores, agafí un llibre d’hores i li diguí a Tirant: “Tirant, jo t’he deixat venir ací per satisfer-te una mica, pel gran amor que sento per tu”. Ell dubtava de fer el que jo li deia, i continuí: “Si tu m’estimes, per res no et deus estar d’assegurar-me dels teus temors futurs. Si es que aquest compromís que jo he adquirit pel teu amor, no s’avé amb una donzella de tan elevada posició com jo sóc. No em deneguis el que et demano, car la meva castedat, en la qual jo he viscut, lliure de pecat, es lloable. És a precs d’Estefania que has obtingut aquesta amorosa gràcia que m’ha deixat cremada per amor digne. Per la qual cosa et prego que et vulguis acontentar amb la gràcia que has aconseguit sota la responsabilitat i la culpa d’Estefania.” Tirant digué: “Per l’extrema i desaforada angoixa que veig que passa la majestat vostra, sereu condemnada per tots aquells qui senten l’amor, ja que us armeu, amb ofensa, contra vos mateixa. Però, amb tot, no vull que desconfieu del fet que jo falti a la meva paraula. I, amb tota confiança, jo creia que vos consentiríeu a la meva voluntat sense témer perills futurs. Però, ja que vostra altesa això no li plau, i em voleu defraudar tant, jo em dono per content de fer tot allò que plaurà la vostra majestat.” Llavors li contestí: “Calla, Tirant, i no t’angoixis per res, car la meva noblesa jau sota el teu amor.” Li fiu jurar que no m’enutjaria contra la meva voluntat i li advertí: “I posat cas que ho volguessis cometre, no seria poc el dany i l’angoixa que tu em daries; i seria tanta que de tu em lamentaria la resta de la meva vida, car la virginitat, un cop perduda no es pot reparar.” A continuació, ell començà a besar-me molt sovint, em desféu la clotxeta dels pits, i em començà a besar amb molta pressa les mamelles. Un cop em tinguí ben besada, em volia posar la mà davall la falda per cercar-me les puces, però jo no ho volgué consentir i li diguí: “ Temps vindrà que el que tant desitges estarà a la teva disposició, i la virginitat que jo conservo serà per a tu.” Després posà la cara sobre la meva, tenint els braços sobre el meu coll igual que jo en el seu, mentre em robava molts besos.
Simultàniament, Estefania estava al llit gran on exclamava: “Ai, senyor, que em feu mal! Compadiu-vos una mica de mi i no em vulgueu matar del tot.” Aleshores Tirant li digué: “Germana Estefania, per què voleu incriminar la vostra honor amb aquests crits? No sabeu que moltes vegades les parets tenen orelles?” Ella prengué el llençol i se’l posà a la boca, estrenyent-lo fort amb les dents per no cridar. Però, tot i així, al cap d’una estona tornà a lamentar-se: “Trista, què faré? El dolor em força a cridar i, segons que veig, haveu decidit de matar-me.” Aleshores el conestable li tancà la boca.
Més tard, Estefania estengué els braços, resignant-se, però digué: “Ves-te’n , cruel amb poca amor, que no tens pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que els has violat la castedat. Oh sens fe! De quina pena seràs digne, si jo no et vull perdonar? I, com més em planyo de tu més fort t’estimo. On és la fe, que tu m’has trencat? On és la teva mà dreta ajustada amb la meva? On són els sants que feien de testimoni, els quals ahir foren anomenats per la teva falsa boca, que em prometeres que no em faries mal ni m’enganyaries? Quina gosadia la teva que, a consciència, hagis volgut robar la despulla de la meva virginitat, essent tu un home de tanta consideració, i perquè la veritat de la meva querella sigui més ben coneguda...!” Immediatament després, Estefania ens cridà a Tirant i a mi i ens mostrà la camisa, dient amb llàgrimes als ulls: “Aquesta sang meva, per força, l’amor l’haurà de reparar. Qui s’agradarà de mi, ni qui es fiarà de mi, que no m’he sabut guardar a mi mateixa? Com guardaré una altra donzella que em sigui encomanada? Solament trobo consol en una cosa: que no he fet res que em perjudiqui l’honor del meu marit, al contrari, he fet la seva voluntat encara que a desgrat. A les meves bodes no han vingut els cortesans, ni el capellà no s’ha vestit per dir missa. No hi ha vingut la meva mare ni les meves parentes. No han tingut feia a despullar-me ni a vestir-me la camisa nupcial. No m’han pujat al llit per força, car jo sola hi he sabut pujar. No han tingut feina els ministrils a tocar i ha cantar, ni els cavallers cortesans a dansar, que han estat unes bodes sordes. Però tot el que he fet a estat per la satisfacció del meu marit.” Estefania digué moltes coses semblants a aquestes.
Quan el dia ja s’acostava, en Tirant i jo intentàvem consolar-la el millor possible. I al cap d’una estona, quan els tornaren a cantar, vaig pregar humilment a Tirant que se n’anés amb Diafebus perquè no els veiés ningú del castell. Tirant em suplicà que l’alliberés del seu jurament, per aconseguir el triomf que desitjava, així com l’havia obtingut el seu cosí, però em neguí i guanyí la batalla.

Passatge eròtic de la novel·la

"Després, en visió, vaig veure com ell us besava molt sovint, us desfeu la clotxeta dels pits, i com us besava amb molta presa les mamelles. I quan us hagué ben besada, us volia posar la mà per sota la falda per cercar-vos les puces. I vos, la meva bona senyora, no ho volíeu consentir; i no ho dubto que, si ho haguéssiu consentit el jurament no hagués perillat."

[Capítol 163]

És eròtic perquè és una escena de caràcter sexual que fa referència l’expressió de l’amor que es tenen Tirant i Carmesina de manera física, mitjançant petons, carícies i abraçades.

Passatge bèl·lic

"Quan el rei d’Egipte el veié a terra, volgué descavalcar immediatament. Però, quan tingué la cama sobre els arçons de la sella, vingué el senyor d’Agramunt i el ferí enmig de la cuixa, de tal manera que la hi traspassà a l’altra part. Ell sentí tan dolor per la ferida que caigué a terra, encara que ha desgrat. Quan Tirant el veié així estès a terra, cuità devers ell, però no el pogué aconseguir: hi havia tanta multitud combatent! Quan el rei s’hagué llevat, prengué una llança que trobà a terra i s’introduí a poc a poc entra la gentada. I s’acostà tant envers Tirant que el colpejar amb la llança en asta i, com que aquest no tenia bavera, el rei li donà enmig de la galta, li feu caure quatre queixals i perdé molta sang. Però ell feia armes constantment, que, per la sang, no se n’estava gens, de fer armes."

[Capítol 157]

És bèl·lic perquè explica una batalla multitudinària entre dos exercits enemics: els grecs i els turcs. Hi apareix molt vocabulari referent a armadures i armes, moltes accions d’atac i defensa, i fa referència a ferides, sang i dolor.

Passatge humorístic

“I estant en aquestes raons, entrà la Viuda Reposada i la princesa la pregà que es banyés amb ella. La Viuda es despullà del tot i es queda en mitges vermelles i amb una còfia de lli al cap. Si bé ella encara tenia un bell i ben proporcionat cos, les mitges vermelles i la còfia al cap la desfavorien tant que semblava que fos un diable. Certament, qualsevol dona o donzella que amb aquesta indumentària us mireu us semblarà molt lletja per gentil que sigui.”

[ Capítol 231)

És un fragment humorístic perquè parla de manera burlesca de l’aspecte de la Viuda Reposada i ho fa tan detalladament que permet crear una imatge mental molt definida que resulta molt graciosa. A més, fa una comparació molt cruel i exagerada, intensificant la lletgesa de la visió presenciada per Tirant.

Lletra de batalla de Tirant al Gran Turc

Al Gran Turc, cruel invasor de les nobles i cristianes terres de Constantible:

Si el teu coratge supera el teu temor al perill, i la defensa del teu honor esdevé una prioritat de gran importància, amb mi pacta l’enfrontament de les nostres espases en un combat a tota ultrança, sota les condicions que a tu et resultin més favorables.
Pel meu puny escrit i amb el segell de les meves armes.

Tirant Lo Blanc