Aquella nit, trobant-me jo a la meva cambra, Estefania hi portà en Tirant i Diafebus. Jo els esperava ben perfumada, ben vestida i endreçada. Tirant m’agafà en braços i em portà per la cambra besant-me molt sovint. Jo li deia: “ Deixa’m, Tirant, deixa’m”, i ell em posà sobre el llit de repòs. Aleshores, agafí un llibre d’hores i li diguí a Tirant: “Tirant, jo t’he deixat venir ací per satisfer-te una mica, pel gran amor que sento per tu”. Ell dubtava de fer el que jo li deia, i continuí: “Si tu m’estimes, per res no et deus estar d’assegurar-me dels teus temors futurs. Si es que aquest compromís que jo he adquirit pel teu amor, no s’avé amb una donzella de tan elevada posició com jo sóc. No em deneguis el que et demano, car la meva castedat, en la qual jo he viscut, lliure de pecat, es lloable. És a precs d’Estefania que has obtingut aquesta amorosa gràcia que m’ha deixat cremada per amor digne. Per la qual cosa et prego que et vulguis acontentar amb la gràcia que has aconseguit sota la responsabilitat i la culpa d’Estefania.” Tirant digué: “Per l’extrema i desaforada angoixa que veig que passa la majestat vostra, sereu condemnada per tots aquells qui senten l’amor, ja que us armeu, amb ofensa, contra vos mateixa. Però, amb tot, no vull que desconfieu del fet que jo falti a la meva paraula. I, amb tota confiança, jo creia que vos consentiríeu a la meva voluntat sense témer perills futurs. Però, ja que vostra altesa això no li plau, i em voleu defraudar tant, jo em dono per content de fer tot allò que plaurà la vostra majestat.” Llavors li contestí: “Calla, Tirant, i no t’angoixis per res, car la meva noblesa jau sota el teu amor.” Li fiu jurar que no m’enutjaria contra la meva voluntat i li advertí: “I posat cas que ho volguessis cometre, no seria poc el dany i l’angoixa que tu em daries; i seria tanta que de tu em lamentaria la resta de la meva vida, car la virginitat, un cop perduda no es pot reparar.” A continuació, ell començà a besar-me molt sovint, em desféu la clotxeta dels pits, i em començà a besar amb molta pressa les mamelles. Un cop em tinguí ben besada, em volia posar la mà davall la falda per cercar-me les puces, però jo no ho volgué consentir i li diguí: “ Temps vindrà que el que tant desitges estarà a la teva disposició, i la virginitat que jo conservo serà per a tu.” Després posà la cara sobre la meva, tenint els braços sobre el meu coll igual que jo en el seu, mentre em robava molts besos. 
Simultàniament, Estefania estava al llit gran on exclamava: “Ai, senyor, que em feu mal! Compadiu-vos una mica de mi i no em vulgueu matar del tot.” Aleshores Tirant li digué: “Germana Estefania, per què voleu incriminar la vostra honor amb aquests crits? No sabeu que moltes vegades les parets tenen orelles?” Ella prengué el llençol i se’l posà a la boca, estrenyent-lo fort amb les dents per no cridar. Però, tot i així, al cap d’una estona tornà a lamentar-se: “Trista, què faré? El dolor em força a cridar i, segons que veig, haveu decidit de matar-me.” Aleshores el conestable li tancà la boca.
Més tard, Estefania estengué els braços, resignant-se, però digué: “Ves-te’n , cruel amb poca amor, que no tens pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que els has violat la castedat. Oh sens fe! De quina pena seràs digne, si jo no et vull perdonar? I, com més em planyo de tu més fort t’estimo. On és la fe, que tu m’has trencat? On és la teva mà dreta ajustada amb la meva? On són els sants que feien de testimoni, els quals ahir foren anomenats per la teva falsa boca, que em prometeres que no em faries mal ni m’enganyaries? Quina gosadia la teva que, a consciència, hagis volgut robar la despulla de la meva virginitat, essent tu un home de tanta consideració, i perquè la veritat de la meva querella sigui més ben coneguda...!” Immediatament després, Estefania ens cridà a Tirant i a mi i ens mostrà la camisa, dient amb llàgrimes als ulls: “Aquesta sang meva, per força, l’amor l’haurà de reparar. Qui s’agradarà de mi, ni qui es fiarà de mi, que no m’he sabut guardar a mi mateixa? Com guardaré una altra donzella que em sigui encomanada? Solament trobo consol en una cosa: que no he fet res que em perjudiqui l’honor del meu marit, al contrari, he fet la seva voluntat encara que a desgrat. A les meves bodes no han vingut els cortesans, ni el capellà no s’ha vestit per dir missa. No hi ha vingut la meva mare ni les meves parentes. No han tingut feia a despullar-me ni a vestir-me la camisa nupcial. No m’han pujat al llit per força, car jo sola hi he sabut pujar. No han tingut feina els ministrils a tocar i ha cantar, ni els cavallers cortesans a dansar, que han estat unes bodes sordes. Però tot el que he fet a estat per la satisfacció del meu marit.” Estefania digué moltes coses semblants a aquestes.
Quan el dia ja s’acostava, en Tirant i jo intentàvem consolar-la el millor possible. I al cap d’una estona, quan els tornaren a cantar, vaig pregar humilment a Tirant que se n’anés amb Diafebus perquè no els veiés ningú del castell. Tirant em suplicà que l’alliberés del seu jurament, per aconseguir el triomf que desitjava, així com l’havia obtingut el seu cosí, però em neguí i guanyí la batalla.
Simultàniament, Estefania estava al llit gran on exclamava: “Ai, senyor, que em feu mal! Compadiu-vos una mica de mi i no em vulgueu matar del tot.” Aleshores Tirant li digué: “Germana Estefania, per què voleu incriminar la vostra honor amb aquests crits? No sabeu que moltes vegades les parets tenen orelles?” Ella prengué el llençol i se’l posà a la boca, estrenyent-lo fort amb les dents per no cridar. Però, tot i així, al cap d’una estona tornà a lamentar-se: “Trista, què faré? El dolor em força a cridar i, segons que veig, haveu decidit de matar-me.” Aleshores el conestable li tancà la boca.
Més tard, Estefania estengué els braços, resignant-se, però digué: “Ves-te’n , cruel amb poca amor, que no tens pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que els has violat la castedat. Oh sens fe! De quina pena seràs digne, si jo no et vull perdonar? I, com més em planyo de tu més fort t’estimo. On és la fe, que tu m’has trencat? On és la teva mà dreta ajustada amb la meva? On són els sants que feien de testimoni, els quals ahir foren anomenats per la teva falsa boca, que em prometeres que no em faries mal ni m’enganyaries? Quina gosadia la teva que, a consciència, hagis volgut robar la despulla de la meva virginitat, essent tu un home de tanta consideració, i perquè la veritat de la meva querella sigui més ben coneguda...!” Immediatament després, Estefania ens cridà a Tirant i a mi i ens mostrà la camisa, dient amb llàgrimes als ulls: “Aquesta sang meva, per força, l’amor l’haurà de reparar. Qui s’agradarà de mi, ni qui es fiarà de mi, que no m’he sabut guardar a mi mateixa? Com guardaré una altra donzella que em sigui encomanada? Solament trobo consol en una cosa: que no he fet res que em perjudiqui l’honor del meu marit, al contrari, he fet la seva voluntat encara que a desgrat. A les meves bodes no han vingut els cortesans, ni el capellà no s’ha vestit per dir missa. No hi ha vingut la meva mare ni les meves parentes. No han tingut feia a despullar-me ni a vestir-me la camisa nupcial. No m’han pujat al llit per força, car jo sola hi he sabut pujar. No han tingut feina els ministrils a tocar i ha cantar, ni els cavallers cortesans a dansar, que han estat unes bodes sordes. Però tot el que he fet a estat per la satisfacció del meu marit.” Estefania digué moltes coses semblants a aquestes.
Quan el dia ja s’acostava, en Tirant i jo intentàvem consolar-la el millor possible. I al cap d’una estona, quan els tornaren a cantar, vaig pregar humilment a Tirant que se n’anés amb Diafebus perquè no els veiés ningú del castell. Tirant em suplicà que l’alliberés del seu jurament, per aconseguir el triomf que desitjava, així com l’havia obtingut el seu cosí, però em neguí i guanyí la batalla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada